Autor: Beltrán Sánchez. Director de Preus de Transparència a Bové Montero y Asociados.
La crisi del 2008 va generar un tsunami en les regles de tributació internacional que va atacar els instruments de planificació fiscal que es beneficiaven de la incoherència en les normes entre estats. No obstant això, la majoria d’elles no eren errors en els sistemes tributaris, sinó ganxos comercials per a atreure a companyies a tributar en els seus territoris, tal com fan les pròpies empreses amb els consumidors amb les seves ofertes. Demanar a una companyia que no aprofités aquestes normes és com requerir a un consumidor que desaprofiti les ofertes temptadores i lícites del banc X, perquè la seva entitat de sempre necessita aquests diners.
Les ingents necessitats de fons que es van generar després d’aquella crisi financera i econòmica van fer saltar per l’aire tots aquests mecanismes i estratègies comercials i es va arribar a un enteniment en matèria de tributació internacional com a poques vegades havia succeït abans. En el context de la recent reunió del G7, hi ha una sensació de déjà vu. I els estats, després del tremend esforç realitzat durant l’últim any i mig per a pal·liar els efectes econòmics i socials generats per la covid, s’enfronten de nou a una gegantesca necessitat de recaptació de fons. Des de fa uns anys, l’OCDE ha treballat en els anomenats pilars 1 i 2, que ja tractaven d’abordar aquests mateixos reptes, però l’avanç ha estat molt lent. Prova d’això és que molts països, Espanya també, ja havien començat a impulsar de manera unilateral els seus impostos digitals com una fórmula diferent de donar resposta al mateix problema. No obstant això, el cim de les grans economies sembla haver acabat amb aquesta falta d’impuls. Caldrà esperar al G20 de juliol, però ara es percep una voluntat clara per a la creació d’un marc de tributació internacional per a les grans multinacionals.
Els reptes d’implementació d’aquesta reforma són titànics, però els fonaments ja estan posats: s’advoca per una tributació mínima per país del 15% i per drets sobre almenys el 20% del benefici que excedeixi el 10% de marge en aquells països on les companyies facin negoci.
El primer dels punts ha generat molts més titulars. No obstant això, és en el que concerneix la segona mesura on amb probabilitat sigui necessària una reforma de major importància i on més incògnites sorgeixen. Els sistemes comptables als quals sotmeten els seus comptes les empreses no estan harmonitzats al 100% en el pla internacional i, sovint, aquest marge al qual es refereix el G7 no està reflectit en els estats comptables. És aviat encara per a anticipar res sobre la implementació de les mesures necessàries per a generar aquest nou marc de tributació internacional, però caldrà estar molt pendents de com s’aconsegueix equilibrar la seguretat jurídica, la justa tributació i la resta de normatives i obligacions que componen el sistema tributari espanyol.
Per a llegir l’article original de la Vanguardia, cliqueu aquí
