Pot una filial constituir un establiment permanent de la seva matriu estrangera?

Per a les empreses estrangeres amb interès en actuar a la UE, és necessari saber quan una mínima estructura té la consideració d’establiment permanent (EP) a efectes de l’IVA.

En aquest sentit, resulten pertinents les conclusions prejudicials de l’Advocada General Kokott en l’assumpte C-547/18 sobre si una filial constitueix o no un EP. Els fets que van donar lloc a la decisió prejudicial es refereixen a una empresa coreana que, sent matriu d’una filial a Polònia, va contractar una prestació de serveis a una empresa polonesa. Atès que aquest encàrrec es va efectuar a través de la filial, es discuteix si el servei realment es va prestar a la matriu o la filial. Finalment, l’entitat polonesa va emetre factures sense IVA al seu client coreà. Les autoritats poloneses van considerar llavors que mitjançant “la utilització del potencial econòmic” de la seva filial, l’empresa matriu tenia el seu EP a Polònia i van liquidar l’IVA corresponent. A més, van considerar que la proveïdora hauria d’haver comprovat i detectat que el beneficiari real dels serveis prestats era la filial.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea està pendent d’aclarir aquesta qüestió. Per la seva banda l’AG exposa que el fet que una empresa matriu d’un tercer país tingui una filial a un Estat membre no constitueix un EP per a la matriu, ja que es tracta d’un subjecte passiu amb autonomia jurídica. En aquest cas, tampoc pertanyen a un mateix grup a efectes de l’IVA, a l’estar situats en països diferents. A més, una transferència de responsabilitat fiscal seria inusual, ja que la matriu no té per què estar al corrent de totes les transaccions d’una altra persona jurídica, fins i tot tractant-se d’una filial.

Hi podria haver una altra conclusió si es vulnerés la prohibició de pràctiques abusives ^[1]. No obstant això, es descarta l’existència d’abús, atès que l’empresa coreana va contractar directament amb la polonesa, en lloc de, per exemple, a través de la seva filial.

Finalment, l’AG recorda que la normativa no preveu què comprovacions ha de realitzar el prestador per saber si una filial constitueix un EP. En aquest sentit, afegeix, el prestador no està obligat a investigar les relacions entre la matriu i les seves filials, més enllà de complir amb les obligacions raonables de diligència deguda.

A l’espera que el TJUE resolgui sobre aquest assumpte, és important recordar la sentència 509/2018, de 23 de març de 2018, del Tribunal Suprem espanyol sobre una qüestió similar, en què es van recollir arguments semblants als ara exposats.

[1] TJUE Assumpte C-255/02, 21.02.2006, Halifax.

Autors: