La normativa de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) preveu dos règims diferents que permeten deixar exempts de tributació a Espanya una part del sou d’aquells treballadors que s’han de desplaçar a l’estranger per desenvolupar el seu treball.
No obstant, si bé el règim previst per l’article 7p de la Llei de l’IRPF és el més conegut pels ocupadors espanyols, no ho és tant el règim fiscal d’excessos previst pel Reglament de l’IRPF, concretament en el seu article 9.A.3.b 4t. Aquest últim (per evitar el possible equívoc derivat de l’ús del terme ‘dit’, ja que abans es refereixen dues modalitats diferents de règim fiscal…) mereix una especial atenció, ja que permet tractar com a rendiments del treball exempts de tributació “l’excés que percebin els empleats d’empreses, amb destinació a l’estranger, sobre les retribucions totals que obtindrien per sous, jornals, antiguitat, pagues extraordinàries, inclosa la de beneficis, ajuda familiar o qualsevol altre concepte, per raó de càrrec, ocupació categoria o professió en el supòsit de trobar-se destinats a Espanya “.
D’altra banda, cal ressaltar que l’import d’excés de retribució o plus per desplaçament que pot resultar exempt de tributació no està topat com en el cas del règim previst en el referit 7p de l’IRPF -règim aquest que ha suposat infinits problemes d’aplicació pràctica-, ja que ha estat especialment fiscalitzat per part de l’Administració Tributària, que ha exigit una infinitat de mitjans probatoris per justificar el compliment dels nombrosos requisits previstos legalment per a la seva aplicació en calcular les retencions del treballador.
Això ha determinat que molts empresaris desestimin l’aplicació del mateix per la incertesa que suposa poder provar de forma satisfactòria el compliment dels requisits exigits per l’Administració Tributària, una circumstància que deixa al treballador en una situació d’indefensió davant d’una possible comprovació fiscal si aquest decideix aplicar-lo en la seva declaració de renda.
Sorgeix aquí la rellevància de l’aplicació del règim d’exempció més desconegut per a les empreses, que és incompatible amb l’anterior i que requereix del compliment de requisits més simples i objectius per a la seva aplicació: en primer lloc, el treballador ha de continuar mantenint la seva residència fiscal a Espanya després del desplaçament, el que implica que el seu domicili familiar romangui a Espanya; també ha d’existir un excés entre la retribució cobrada pel treballador abans del seu desplaçament i la seva nova retribució posterior, fet que permet justificar que l’excés és un complement per trasllat; finalment, el desplaçament a l’estranger ha de ser per un termini superior a nou mesos i com a conseqüència d’un contracte laboral.
És possible que, després de la inseguretat jurídica plantejada per l’aplicació del règim previst en l’article 7p LIRPF, moltes empreses revisin les seves polítiques de desplaçament i es plantegin l’aplicació d’aquest règim d’exempció alternatiu per tal d’incentivar desplaçaments que permetin millorar la situació tributària del treballador.
AUTORA:
Susana Arroyo
Gerente Fiscal, Barcelona
+34 93 218 07 08
